II Jornades d'Atàxies Barcelona, 19 de febrer de 2013
Ponencia: La recuperació de l'atàxia mitjantçant el Mètode Perfetti
6 CONGRÉS SOCIETAT CATALANO-BALEAR 2010
TÍTULO: L'HEMIPLÈGIC VERSUS ELS HEMIPLÈGICS ROBERTA GHEDINA
Ponencia en el 6º Congreso de la "Societat catalano-balear de Fisioteràpia"
El dia 13 de novembre de 2010 es va organitzar a Barcelona el 6 Congrés de la Societat Catalano-Balear de Fisioteràpia (Auditori de l'Acadèmia de les ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears c/ Major de Can Caralleu, 1-7 08017 Barcelona)
Vaig poder terminar el congrés amb la ponència titulada "L'hemiplègic versus els hemiplègics"
Vaig poder terminar el congrés amb la ponència titulada "L'hemiplègic versus els hemiplègics"
Resum de la ponència:
"L'hemiplegic" versus els hemiplègics". (Des del marc teòric neurocognitiu existeixen tants hemiplègics cuants perfils).
Des del marc teòric neurocognitiu es considera el pacient en la seva globalitat i per tant s'exploren i es tracten els aspectes sensitivomotrius, cognitius i emocionals. Especialment interessant en aquesta perspectiva és la importància que es dóna a com el pacient coneix a través del seu cos, es a dir com arriba a sentir una superfície, com nota que un objecte està a una certa distància del seu cos, com està atent al desplaçament dels seus segments corporals en el espai, com parla, etc.
Tots aquests aspectes varien d'un pacient a l'altre i configuren allò que diem "el perfil del pacient".
Molts hemiplègics semblen iguals si els observem des de fora (es a dir: hi trobem la mateixa espasticitat al bíceps, la marxa amb elevació de maluc, la falta de moviments analítics als dits de la mà, etc.), tot i així mostren diferències evidents en la seva manera de conèixer, en la seva manera d'organitzar una acció.
Ens preguntem perquè hi ha aquestes diferències i com podem planificar el tractament rehabilitatiu respectant les necessitats d'aprenentatge de cadascú.
Roberta Ghedina
San Andrés del Rabanedo, León
Título: Perspectiva neurocognitiva en rehabilitación física y paciente apráxico.
Ponente: Roberta Ghedina
Resumen Ponencia:
La teoría neurocognitiva considera que la calidad de la recuperación, sea espontánea como guiada por la intervención rehabilitadora, depende de la tipología de los procesos cognitivos activados y de la modalidad de su activación.
La lesión que provoca las alteraciones estrictamente sensitivas y motoras en el paciente con lesión cerebral adquirida también afecta, en medida mayor o menor, a la cognición y por tanto a la capacidad de aprendizaje necesaria para el proceso de recuperación.
Si afirmamos que la calidad de la recuperación motora depende de los procesos cognitivos activados entonces hay que profundizar en qué medida han sido afectados estos procesos y considerarlos en el tratamiento rehabilitador.
Desde esta perspectiva se cuestiona qué es que se altera en realidad después de la lesión: (¿el movimiento, la contracción muscular, el comportamiento?) y qué debe ser objeto de la recuperación (los músculos o las funciones, por ejemplo la función de la marcha).
La recuperación se interpreta como un proceso de aprendizaje en condición patológica.
La apraxia definida tradicionalmente como una alteración del movimiento en ausencia de paresias, alteraciones de la sensibilidad, del tono muscular, ataxia, problemas intelectuales y de la comprensión del lenguaje puede ser interpretada de manera innovadora y eficaz desde la perspectiva neurocognitiva.
El paciente apráxico presenta alteraciones de la atención (atención selectiva, dividida, desplazamiento de la atención) hacia el espacio personal, peripersonal y extrapersonal que son suficientes para explicar la sintomatología motora descrita en la literatura médica.
Omisiones, perseveraciones, repeticiones durante la ejecución de gestos cotidianos pueden interpretarse como manifestaciones comunes a un determinado perfil neuropsicológico.
TENIM UN COS O SOM UN COS?
RIPOLL FERIA TERÀPIES MANUALS I ENERGÈTIQUES
5-6 DE SETEMBRE DE 2009
Perquè aquest títol? Hagués anat bé qualsevol altre títol: allò que vull fer és parlar-vos del cos, del cos com jo he arribat a concebre’l a través del treball amb pacients amb lesió cerebral o no, també pacients amb altres problemes de l’aparell locomotor.
La recerca de solucions per a pacients greus amb lesió cerebral m’ha fet arribar a tenir una visió poc usual i directa, potser menys automàtica del cos.
Se sap que és difícil recuperar el moviment en una persona que té les cèl•lules nervioses afectades (mortes), com en una embòlia, un TCE, etc. Tothom entre els professionals hem buscat recuperar el moviment, fent el moviment o fent fer el moviment. Jo avui us obriré una finestra, us donaré una nova idea sobre el cos que comença a partir d’aquí.
Aquesta visió no s’aplica només a la gent amb lesió cerebral, sinó a tothom, a qui està bé, a qui té dolor a alguna part del cos en algun moment donat.
Si tenim dolor al cos, si ens hem trencat un braç, una cama, ens hem torçat el turmell, si tenim artrosi a la mà, què fem? Repòs, antiinflamatoris i moviment?
Ara intentaré portar-vos a poc a poc cap la meva idea.
Per a mi el cos és com a una superfície receptora que es fragmenta per a conèixer.
Comencem per la superfície i la capacitat de fragmentació, després veurem com això té una altra cara...i parlarem de com la superfície és receptora i de perquè té a veure el conèixer i que té a veure amb el dolor.
M’agradaria fer-vos arribar la interpretació del cos com a superfície que s’adapta: mireu un mocador, per exemple, un tros de tela. Es pot adaptar a qualsevol objecte, pren la forma de tot això que embolica.
També el nostre cos ho fa. Però el nostre cos és més complex, no és una superfície plana, ni té la consistència d’una tela.
Té altres qualitats que potser compliquin la seva comprensió des de fora, des de la perspectiva de l’observador extern. Seguim mirant:
El cos no és pla, té tres dimensions i a més no té forma quadrada i a més a més està fet d’un material especial, és viu!
FORMA (portar titella fusta): fixem-nos en la forma. Braços, cames, tronc, cap. Semblen trossos connectats entre ells. Són segment que es relacionen a través de les articulacions per formar un tot. També el cos s’adapta, agafa la forma dels objectes. Per exemple: la mà pren forma dels objectes quan els agafa. El peu s’adapta al terra quan caminem. Tot el cos s’adapta a la cadira quan ens asseiem. Tot això que us explico sembla des de fora, des de l’observador una mena de joc de titelles: els segments del cos es disposen de manera diferent, es fragmenten per adaptar-se. Aquí explicada la superfície capaç de fragmentar-se. Però falta el concepte de “receptora”.
De fet quan ens belluguem, ens fragmentem, no sol moguem o ens deixem bellugar, sinó que notem, sentim de forma més o menys conscient (depèn del context i del subjecte).
Què és allò que sentim? Moltes, moltes coses. Provem a ordenar-les.
1. Quan ens fragmentem, ens belluguem des de fora es veu com una acció. Però hi ha una altra cara de l’acció: la recepció que és vàlida per al subjecte que fa l’acció. Dintre de les articulacions hi ha receptors articulars que informen el cervell dels canvis de posicions, de la postura. A més aquesta informació pot ser elaborada a nivell de l’escorça cerebral per saber en quina direcció m’estic bellugant, en quina direcció va la meva mà, en quina posició de l’espai es troba la meva mà respecte a la espatlla o respecte a qualsevol altra part del meu cos. Ja veiem que les coses es compliquen: hi ha receptors perifèrics, però hi ha interpretació, comprensió al cervell, al cap. Tota aquesta informació hi és quan ens moguem, però la gran part és inconscient. Perquè? Per a economitzar, facilitar, agilitzar el moviment; si haguéssim de pensar cada vegada que ens moguem estaríem molt ocupats!!! Penseu que hi és i que pot ser recuperada, utilitzada quan alguna cosa no funciona al nostre cos (rigidesa, contractures, dolor articular o muscular...)
2. La majoria de les vegades quan ens belluguem, fragmentem també tenim contactes: amb objectes, persones, animals... Aquí també informen del contacte al cervell. Podem dir-li: què suau, quina superfície tan rugosa! (sensibilitat tàctil) Quines mans fredes! Estàs calent, tens febre! (sensibilitat tèrmica) Què dur aquest terra! (sensibilitat pressió).
Resumim: tenim informació des de les articulacions i mitjançant contacte (diverses) i d’aquest tipus que acabo de descriure.
3. Però quan em moc o toco també puc dir: què maca aquesta tela, quina sensació més agradable i la sensació no es limita al dit que toca, a la mà, sinó que envaeix tot el cos, tot nosaltres. Puc pensar quan algú em dona la mà: què desagradable o què bé! El mateix a una abraçada: hi ha una sensació més puntual i una altra més difusa i lligada a l’emoció. També hi ha tot això quan ens moguem en aquest món. Es tracta d’una sensació subjectiva que en principi només el subjecte pot sentir. També és important a l’hora d’estudiar el moviment i les seves dificultats o patologies. Això va molt relacionat amb l’experiència, els esquemes de cadascú, al concepte de vida, als paradigmes, als prejudicis... Hem trobat que hi ha relació entre allò que s’observa des de fora i la experiència des de dintre. Hi ha correlació i si no n’hi ha alguna cosa falla (es pot arreglar).
Conclusió: tenim dues cares de la mateixa moneda. Acció i recepció. Fer i escoltar. No estan separades ni a nivell del sistema nerviós central com es pensava fa uns anys.
Tenim un subjecte i un objecte. Un món per fora i un per dintre. Un observador extern i un intern. Però és aparent: en realitat la unitat és el subjecte en relació amb el món. Aquesta és la unitat que s’ha d’estudiar. Igual a quan parlem. En un procés de comunicació la unitat que es considera no es el receptor o l’emissor sinó la relació entre els dos.
Arribem així a un concepte diferent de moviment i de cos: cos que es relaciona gràcies al moviment per a conèixer, per a comunicar-se amb l’entorn.
No hi ha separació real, només és una idea preconcebuda. Qui pateix, qui no pot bellugar-se, qui té dolor, al cap i a la fi té un problema de comunicació, té un problema d’unitat (unitat dintre seu i amb el món)
La malaltia, els símptomes poden ser interpretats com un allunyament de la unitat i per tant són preciosos per donar-nos pistes, per a fer-nos més conscients. Els signes parlen. Hauríem d’alegrar-nos per les nostres dificultats amb el cos i només comprendre-les: això ja seria un gran pas cap a la curació.
Som un cos o tenim un cos?
Estem separats dels nostre cos? Estem separats del món que ens envolta?
La Terra afavoreix els sentits i les emocions que només es poden experimentar a través del cos: cada cèl•lula del nostre c
COS COM A SUPERFÍCIE RECEPTORA CAPAÇ DE FRAGMENTAR-SE
VIC, DIVENDRES 27 DE JUNY 2008 A LES 20 HORES L’ABRAÇADA
Com explicar això? Aquest títol?
Comencem per la superfície i la capacitat de fragmentació, després veurem com això té una altra cara...i parlarem de com la superfície és receptora.
M’agradaria fer-vos arribar la interpretació del cos com a superfície que s’adapta: mireu un mocador, per exemple, un tros de tela. Es pot adaptar a qualsevol objecte, pren la forma de tot això que embolica.
També el nostre cos ho fa. Però el nostre cos és més complex, no és una superfície plana, ni té la consistència d’una tela.
Té altres qualitats que potser compliquin la seva comprensió des de fora, des de la perspectiva de l’observador extern. Seguim mirant:
El cos no és pla, té tres dimensions i a més no té forma quadrada i a més a més està fet d’un material especial, és viu!
FORMA: fixem-nos en la forma. Braços, cames, tronc, cap. Semblen trossos connectats entre ells. Són segment que es relacionen a través de les articulacions per formar un tot. També el cos s’adapta, agafa la forma dels objectes. Per exemple: la mà pren forma dels objectes quan els agafa. El peu s’adapta al terra quan caminem. Tot el cos s’adapta a la cadira quan ens asseiem. Tot això que us explico sembla des de fora, des de l’observador una mena de joc de titelles: els segments del cos es disposen de manera diferent, es fragmenten per adaptar-se. Aquí explicada la superfície capaç de fragmentar-se. Però falta el concepte de “receptora”.
De fet quan ens belluguem, ens fragmentem, no sol moguem o ens deixem bellugar, sinó que notem, sentim de forma més o menys conscient (depèn del context i del subjecte).
Què és allò que sentim? Moltes, moltes coses. Provem a ordenar-les.
1. Quan ens fragmentem, ens belluguem des de fora es veu com una acció. Però hi ha una altra cara de l’acció: la recepció que és vàlida per al subjecte que fa l’acció. Dintre de les articulacions hi ha receptors articulars que informen el cervell dels canvis de posicions, de la postura. A més aquesta informació pot ser elaborada a nivell de l’escorça cerebral per saber en quina direcció m’estic bellugant, en quina direcció va la meva mà, en quina posició de l’espai es troba la meva mà respecte a la espatlla o respecte a qualsevol altra part del meu cos. Ja veiem que les coses es compliquen: hi ha receptors perifèrics, però hi ha interpretació, comprensió al cervell, al cap. Tota aquesta informació hi és quan ens moguem, però la gran part és inconscient. Perquè? Per a economitzar, facilitar, agilitzar el moviment; si haguéssim de pensar cada vegada que ens moguem estaríem molt ocupats!!! Penseu que hi és i que pot ser recuperada, utilitzada quan alguna cosa no funciona al nostre cos (rigidesa, contractures, dolor articular o muscular...)
2. La majoria de les vegades quan ens belluguem, fragmentem també tenim contactes: amb objectes, persones, animals... Aquí també informen del contacte al cervell. Podem dir-li: què suau, quina superfície tan rugosa! (sensibilitat tàctil) Quines mans fredes! Estàs calent, tens febre! (sensibilitat tèrmica) Què dur aquest terra! (sensibilitat pressió).
Resumim: tenim informació des de les articulacions i mitjançant contacte (diverses) i d’aquest tipus que acabo de descriure.
3. Però quan em moc o toco també puc dir: què maca aquesta tela, quina sensació més agradable i la sensació no es limita al dit que toca, a la mà, sinó que envaeix tot el cos, tot nosaltres. Puc pensar quan algú em dona la mà: què desagradable o què bé! El mateix a una abraçada: hi ha una sensació més puntual i una altra més difusa i lligada a l’emoció. També hi ha tot això quan ens moguem en aquest món. Es tracta d’una sensació subjectiva que en principi només el subjecte pot sentir. També és important a l’hora d’estudiar el moviment i les seves dificultats o patologies. Això va molt relacionat amb l’experiència, els esquemes de cadascú, al concepte de vida, als paradigmes, als prejudicis... Hem trobat que hi ha relació entre allò que s’observa des de fora i la experiència des de dintre. Hi ha correlació i si no n’hi ha alguna cosa falla (es pot arreglar).
Conclusió: tenim dues cares de la mateixa moneda. Acció i recepció. Fer i escoltar. No estan separades ni a nivell del sistema nerviós central com es pensava fa uns anys.
Tenim un subjecte i un objecte. Un món per fora i un per dintre. Un observador extern i un intern. Però és aparent: en realitat la unitat és el subjecte en relació amb el món. Aquesta és la unitat que s’ha d’estudiar. Igual a quan parlem. En un procés de comunicació la unitat que es considera no es el receptor o l’emissor sinó la relació entre els dos.
Arribem així a un concepte diferent de moviment i de cos: cos que es relaciona gràcies al moviment per a conèixer, per a comunicar-se amb l’entorn.
No hi ha separació real, només és una idea preconcebuda. Qui pateix, qui no pot bellugar-se, qui té dolor, al cap i a la fi té un problema de comunicació, té un problema d’unitat.
La malaltia, els símptomes poden ser interpretats com un allunyament de la unitat i per tant són preciosos per donar-nos pistes, per a fer-nos més conscients. Els signes parlen. Hauríem d’alegrar-nos per les nostres dificultats amb el cos i només comprendre-les: això ja seria un gran pas cap a la curació. El cos som nosaltres. No hi ha algú que mana, que guia el cos com una titella. El cos som nosaltres, cada dia, quan ens despertem, treballem, som cos, cuideu-lo, estimeu-lo.Com explicar això? Aquest títol?
Comencem per la superfície i la capacitat de fragmentació, després veurem com això té una altra cara...i parlarem de com la superfície és receptora.
M’agradaria fer-vos arribar la interpretació del cos com a superfície que s’adapta: mireu un mocador, per exemple, un tros de tela. Es pot adaptar a qualsevol objecte, pren la forma de tot això que embolica.
També el nostre cos ho fa. Però el nostre cos és més complex, no és una superfície plana, ni té la consistència d’una tela.
Té altres qualitats que potser compliquin la seva comprensió des de fora, des de la perspectiva de l’observador extern. Seguim mirant:
El cos no és pla, té tres dimensions i a més no té forma quadrada i a més a més està fet d’un material especial, és viu!
FORMA: fixem-nos en la forma. Braços, cames, tronc, cap. Semblen trossos connectats entre ells. Són segment que es relacionen a través de les articulacions per formar un tot. També el cos s’adapta, agafa la forma dels objectes. Per exemple: la mà pren forma dels objectes quan els agafa. El peu s’adapta al terra quan caminem. Tot el cos s’adapta a la cadira quan ens asseiem. Tot això que us explico sembla des de fora, des de l’observador una mena de joc de titelles: els segments del cos es disposen de manera diferent, es fragmenten per adaptar-se. Aquí explicada la superfície capaç de fragmentar-se. Però falta el concepte de “receptora”.
De fet quan ens belluguem, ens fragmentem, no sol moguem o ens deixem bellugar, sinó que notem, sentim de forma més o menys conscient (depèn del context i del subjecte).
Què és allò que sentim? Moltes, moltes coses. Provem a ordenar-les.
1. Quan ens fragmentem, ens belluguem des de fora es veu com una acció. Però hi ha una altra cara de l’acció: la recepció que és vàlida per al subjecte que fa l’acció. Dintre de les articulacions hi ha receptors articulars que informen el cervell dels canvis de posicions, de la postura. A més aquesta informació pot ser elaborada a nivell de l’escorça cerebral per saber en quina direcció m’estic bellugant, en quina direcció va la meva mà, en quina posició de l’espai es troba la meva mà respecte a la espatlla o respecte a qualsevol altra part del meu cos. Ja veiem que les coses es compliquen: hi ha receptors perifèrics, però hi ha interpretació, comprensió al cervell, al cap. Tota aquesta informació hi és quan ens moguem, però la gran part és inconscient. Perquè? Per a economitzar, facilitar, agilitzar el moviment; si haguéssim de pensar cada vegada que ens moguem estaríem molt ocupats!!! Penseu que hi és i que pot ser recuperada, utilitzada quan alguna cosa no funciona al nostre cos (rigidesa, contractures, dolor articular o muscular...)
2. La majoria de les vegades quan ens belluguem, fragmentem també tenim contactes: amb objectes, persones, animals... Aquí també informen del contacte al cervell. Podem dir-li: què suau, quina superfície tan rugosa! (sensibilitat tàctil) Quines mans fredes! Estàs calent, tens febre! (sensibilitat tèrmica) Què dur aquest terra! (sensibilitat pressió).
Resumim: tenim informació des de les articulacions i mitjançant contacte (diverses) i d’aquest tipus que acabo de descriure.
3. Però quan em moc o toco també puc dir: què maca aquesta tela, quina sensació més agradable i la sensació no es limita al dit que toca, a la mà, sinó que envaeix tot el cos, tot nosaltres. Puc pensar quan algú em dona la mà: què desagradable o què bé! El mateix a una abraçada: hi ha una sensació més puntual i una altra més difusa i lligada a l’emoció. També hi ha tot això quan ens moguem en aquest món. Es tracta d’una sensació subjectiva que en principi només el subjecte pot sentir. També és important a l’hora d’estudiar el moviment i les seves dificultats o patologies. Això va molt relacionat amb l’experiència, els esquemes de cadascú, al concepte de vida, als paradigmes, als prejudicis... Hem trobat que hi ha relació entre allò que s’observa des de fora i la experiència des de dintre. Hi ha correlació i si no n’hi ha alguna cosa falla (es pot arreglar).
Conclusió: tenim dues cares de la mateixa moneda. Acció i recepció. Fer i escoltar. No estan separades ni a nivell del sistema nerviós central com es pensava fa uns anys.
Tenim un subjecte i un objecte. Un món per fora i un per dintre. Un observador extern i un intern. Però és aparent: en realitat la unitat és el subjecte en relació amb el món. Aquesta és la unitat que s’ha d’estudiar. Igual a quan parlem. En un procés de comunicació la unitat que es considera no es el receptor o l’emissor sinó la relació entre els dos.
Arribem així a un concepte diferent de moviment i de cos: cos que es relaciona gràcies al moviment per a conèixer, per a comunicar-se amb l’entorn.
No hi ha separació real, només és una idea preconcebuda. Qui pateix, qui no pot bellugar-se, qui té dolor, al cap i a la fi té un problema de comunicació, té un problema d’unitat.
Pongo aquí también otras ponencias más antiguas que pueden ser útiles a los alumnos del grado de fisioterapia, terapia ocupacional y logopedia.
Ponencia: "Desarrollo e integración del conocimiento en neurociencias en el tratamiento fisioterápico del paciente neurológico: la teoría neurocognitiva". Zaragoza, 2007 Congreso de Fisioterapia
Ponencia: "El lenguaje del paciente desde la perspectiva de la teoría neurocognitiva en rehabilitación física" I Congreso español de lingüística clínica. Valencia 7-8-9 de noviembre de 2006
Ponencia: "El lenguaje del paciente desde la perspectiva de la teoría neurocognitiva en rehabilitación física" I Congreso español de lingüística clínica. Valencia 7-8-9 de noviembre de 2006
